La bèstia de la bellesa

La Bella s’enamorava de la Bèstia. No, mentida. La Bèstia s’enamorava de la Bella i quan aquest demostrava el seu veritable interior la Bella se n’acabava enamorant. La Bèstia no era realment tant Bèstia, era bella en el fons, tant per dins com per fora, almenys al final de la història. Kate Moss és bonica per fora, o això se suposa. A mi tan prima, tan fràgil. Tan fabricada per el i per al marketing. Tan feta a mida per una societat que idolatra a noies increïblement irreals i malaltisses. Tan feta per ser Bella… que ja no me’n sembla, de Bella.

No és Bella ni per fora ni per dins. I no pot ser del tot Bèstia, tampoc. Perquè si ho fos seria reconèixer que en el seu interior hi te un gran cor i una gran innocència. En deu tenir, suposo. Però massa perduts. Massa. Tinc la sensació que la rosa es pansirà del tot, sense que cap Bella (o Bell) sigui capaç d’acabar amb l’encanteri. Tinc la sensació que no hi ha un altre camí per aquesta noia; massa emmalaltida d’aquest món que de tanta cobdícia i ambició destrossa les vides dels qui han estat tocats per la ‘sort’, o la bellesa, com àngels. I si se n’adonen ja és massa tard. La rosa és marcida i la Bèstia sempre serà Bèstia.

Flttr, mkmntry

Pels amants de les xarxes socials. Pels que es passegen pel món amb un iphone a la butxaca. Pels que no poden viure sense facebook o twitter. Pels always on. Per tots aquests arriba el flutter. Una nova xarxa social que sintetitza el que t’està passant en només 26 caràcters, perquè no hagis de perdre el temps escrivint i llegint els llargs paràgrafs dels teus amics. I si ho vols també et redueix una entrada del teu twitter o facebook als 26 caràcters. Visca l’economia de les paraules i del temps.

Aquest és el tema central de Flutter: The new Twitter. Un “documental” que aborda la creació d’una nova eina que ha revolucionat les xarxes socials. I, el millor de tot, aquesta empresa també ha tret unes ulleres que permeten veure les actualitzacions dels teus amics a la part inferior de les lents (i així ningú sap que estàs connectat mentre ets a la feina o a una reunió). Increïble però cert –hauria de dir- o no? Doncs no, aquest cop no és real –o almenys no de moment- es tracta d’un mockumentary. És a dir, un fals documental que ironitza sobre el boom de les xarxes socials i la tendència al llenguatge en la seva mínima expressió. Un fals documental que fa riure però que, un cop acabat, et fa plantejar fins a quin punt el que explica és realment ficció.

Quan vaig saber de l’existència dels mockumentary he de reconèixer que no em va fer massa gràcia. El primer que vaig pensar va ser que només contribuïen al descrèdit dels mitjans de comunicació. Però, de fet, potser és tot el contrari. Potser val més una programació feta de mockumentary que estimulen l’esperit crític i satiric dels espectadors, que tota una pila de programes fets d’històries privades i intimitats tan grogament sensacionalistes que fan esgarrifar. Pensant-ho bé m’ha encisat la idea del mockumentary.

Se m’ha acudit una idea. Sort que arriba l’estiu i tot el temps del món per experimentar amb aquest gènere.

per parlar

Generación Nocilla…. No sé què dir la veritat. Potser ni tan sols els hauria d’anomenar així, pel que he llegit a la majoria dels seus membres no els agrada aquest terme. El cert és que dius Generación Nocilla en veu alta i no té la mateixa contundència que la Generación del 98 o la Generación del 27. El primer cop que vaig sentir aquestes dues paraules seguides em vaig imaginar un nen menjant nocilla a l’estora de casa, davant del televisor. Potser per això no els deu agradar aquest nom, perquè en si no diu res i crea una idea que no descriu realment el que és. Bé, ara que m’hi repenso, potser la imatge del nen davant del televisor fins i tot té algun sentit. Al cap i a la fi, l’estètica del treball d’aquest col·lectiu artístic –segons expliquen els seus autors- respon a la condició social creada per l’excés simbòlic provocat pels mitjans de comunicació de masses. El mateix excés que deu experimentar el nen de la llesca de nocilla assegut davant del televisor. Pel que he llegit tafanejant a la wikipedia i a alguns blogs, es tracta d’obres literàries de zapping, de personatges que apareixen i desapareixen, d’una literatura feta de retalls que no sempre tenen tot el sentit. Fins i tot agafen altres textos i els reciclen.

Em sembla interessant, però només m’ho sembla. No ho puc afirmar. No n’he llegit cap de novel·la, de la Generación Nocilla. M’ha picat la curiositat, això sí. Aquest estiu tocarà tafanejar- aquest cop de veritat- entre les pàgines d’algun dels llibres d’aquest grup literari. Segurament un dels escollits serà Cul-de-sac de Mercedes Cébrian. Simplement perquè em crida l’atenció tan poca dona entre tan home. I més que res pel seu títol, cul-de-sac. És una d’aquelles paraules que afegiria en la llista de mots que m’enamoren.

En fi, que com va dir Fernández Porta -un dels autors nocilla- a El Cultural.es: “Para criticar a la generación Nocilla hay que haberla leído”. I jo això encara no ho he fet.

Revistes d’ara i aquí

Mai he estat precisament una persona de revistes. La meva relació amb aquestes es redueix a moments determinats o, més aviat, a llocs determinats. La Lecturas i l’Hola per les visites a la perruqueria i les esperes al metge, o a l’hospital. La Cuore per les maletes i l’aeroport; sempre acompanyada d’una bona dosi d’amigues, o de la meva germana per poder parlar dels maliciosos comentaris dels seus redactors… per sempre acabar pensant el mateix: aquesta revista va de moderna i alternativa, però en realitat és molt pitjor que la resta. No hi ha respecte, ni tacte… i amb els seus cercles i interminables aaargh no fa res més que fomentar la cultura de l’anorèxia i la fòbia excessiva a la cel·lulitis. És curiós com aquestes revistes pretenen atribuir-se una filosofia que no és per res la seva.

Això em fa pensar en la revista Cosmopolitan. Se suposa que va destinada a les dones del segle XXI, encara que algun cop que he llegit algun dels seus articles he arribat a la conclusió que devem tenir conceptes de dona del segle XXI força diferents. Suposo que això es pot resumir simplement en un “jo no sóc ni seré mai una chica cosmo”.  No sé si per bé, però de ben segur no serà pel meu mal. El més trist de tot, però, és que la majoria d’informació que conté aquesta revista -i d’altres que venen a ser més del mateix- es pot trobar a cop de google i clic a pàgines com diariofemenino o blogmujeres. Tot i això, la Cosmopolitan se situa entre les 10 revistes mensuals més venudes al primer trimestre del 2010. I quelcom similar podríem dir d’Elle, Marie Claire o Vogue. Encara que no tot és tan negatiu, s’ha de destacar que hi tenen alguns consells pràctics i encertats. I, per sort nostra, són del tot aptes per poder reciclar el seus continguts any rere any. Tot un favor. Així no se’ns oblida el que ens van dir sobre el maquillatge que millor queda a les rosses o com esbrinar gràcies al llenguatge no verbal si tu chico está por ti.

I si continuo analitzant els llocs i els períodes que em col·loquen una revista a les mans… ara que arriba el bon temps toca llegir la revista Quo. Tinc una amiga que té per costum comprar-se aquesta publicació per fullejar-la a la platja i sempre acaba a les meves mans. És una revista teòricament científica encara que –tenint en compte que una persona tant de lletres com jo l’entén a la perfecció- no sé si ho deu ser massa. Bé, diguem-ne que sap buscar el punt curiós que atrau a la gent normal i corrent a qui li pot agradar la ciència, però que no en té masses coneixements. Un punt positiu per aquesta revista que aconsegueix acostar la ciència a un nivell bàsic per tothom. N’aborda tots els seus ventalls: investigacions certifiques, tecnologia, sexe, salut… Gràcies a aquesta revista he descobert coses força curioses. La història del punt G, l’existència de les feromones, el procés que experimenta el nostre cos quan ens enamorem… Petits detalls que atrapen el lector per la seva peculiaritat i originalitat, però també d’altres – com descobriments sobre el càncer o el VIH- que amplien el nostre coneixement científic.

I ja per acabar, una revista per tot l’any però no per tots els moments: Cahiers du cinéma. Una revista amb imatges que valen la pena, informació interessant i rica. Però, ho he de reconèixer, massa feixuga per una falsa cinèfila com jo (i d’aquí el perquè no és revista de sala d’espera). De fet, obrir aquesta publicació i –sobretot- intentar llegir-ne de cap a peus el seu editorial em fa pensar que a periodisme ens haurien d’ensenyar més de cinema i d’art. I quan hi penso m’enrabio massa. Així que, si cau aquesta revista a les meves mans… directe a l’anàlisi de la pel·lícula o el director que destaquen en portada, a la graella de valoracions dels seus crítics i, com a molt, a les dues pàgines de crítiques de les pel·lícules en cartellera. I sí, una revista massa cara per no llegir-la de la a a la z, però ara per ara no me’n veig capaç. Massa ben (mal!) acostumada a fimaffinity estic feta.  Una llàstima suposo.

Art i artesania, de temporada

A casa venim de pagès. Suposo que no és estrany si el teu poble (perdó, ciutat) es diu Sant Vicenç dels Horts. Per mi el meu avi és un artesà. I no ho dic pels tomàquets o els préssecs dels seus conreus, no. Em refereixo a les torrades que cada hivern m’esperen a Cal Magí. De petita el meu sopar, de més gran el berenar… i amb el pas del temps s’han convertit al meu entendre en tota una artesania. Cap torrada és igual que l’anterior. I totes estan fetes amb la major delicadesa. Amb aquella llesca de pa de pagès i la paciència d’escaldar-se davant la llar de foc que ningú més podrà igualar. N’he menjat moltes de torrades. Fetes al forn, a la torradora elèctrica, en una altra llar de foc; fetes amb pa de valls, de pagès, de barra… però cap tan bona i tan singular com les torrades que fa el meu avi. Sal i oli, i ja n’hi ha prou. En les seves mans les torrades són màgiques. Suposo que per això m’agrada tant l’hivern i el fred, i la neu. Perquè sé que amb l’hivern arriben les torrades de l’avi Magí. I precisament, també, aquesta estació és la que porta –almenys als afortunats que tenen xemeneia- el foc a les nostres cases. No heu pensat mai que el foc és art? Potser us semblarà una bagenada però té quelcom de misteriós, de bonic però alhora tràgic que el fa especial. Sempre he pensat que mirar el foc fixament no pot portar res de bo, però a vegades passa que no te n’adones i t’hi passaries la vida mirant-lo. Les ninetes banyades d’aquell vermell que espurneja dins dels teus ulls. Les flames que espeteguen, mai de la mateixa manera. I les cendres que es van formant al seu pas. De quin color és el foc? Vermell, taronja, groc… fins i tot blau, a vegades. Té tots els colors i de cap alhora. De la mateixa manera que hi té tota la matèria, i no hi té res. En ell hi cremen els millors desitjos i les pitjors desgràcies. El foc ve de la vida i de la mort. D’allò que vol ser i d’allò que sota el seu fervor deixarà de ser. Sí, per mi el foc és art. Encara que si hi penso… ara que ja arriba l’estiu, millor queda’t a casa foc. Ja tornaràs quan arribi el temps de les torrades.

Désolé

El setembre passat vaig anar a visitar la meva cosina a Brussel·les. A la guia que em va deixar hi va haver dues coses que em van sorprendre força: hi deia que Brussel·les era una mala copia de París (en paraules més fines, però no més encoratjadores) i no mencionava res de la Casa Tassel de Víctor Horta. Com podia ser? Vam haver de buscar per Internet on es trobava i fer un bon mapa. Jo no volia marxar de la ciutat sense haver visitat aquella obra que havia descobert gràcies al meu gran amic de batxiller visual art. Amb el mapa i total indignació perquè l’edifici no sortia a les guies de viatge, vam emprendre el camí cap a la Casa Tassel. La meva sorpresa i sobretot el meu enuig encara no havien arribat al seu millor exponent. Hi arribem i.. sorpresa! No s’hi pot entrar. L’edifici és propietat d’un gabinet d’advocats. Truco al timbre. <<Bonjour, est-ce que nous pouvons…>> <<Désolé, l’édifice est fermé au public>>.

Hi penso i encara m’indigno. M’indigno perquè és increïble que un edifici, la gràcia del qual recau en el seu interior, no es pugui visitar. M’indigno perquè poder gaudir de les nostres obres d’art no hauria de ser una obligació de cultura general, sinó un dret. M’indigno perquè hi ha molts edificis com la Casa Tassel, masses. Hi ha masses quadres guardats en caixes fortes, masses edificis tancats amb pany i clau que mai arribarem a conèixer. M’indigno perquè és el nostre patrimoni. El que queda de nosaltres. El que nosaltres estudiem i estudiaran les futures generacions… però, això sí, sempre des d’un llibre o una galeria de fotografies online.

M’indignava a Brussel·les. M’indigno ara. I m’indignaré demà i el dia de més enllà. Però per molt que m’indigni no servirà de res. Désolé, que dirien els francòfons.

Univers a[l]rt

Fa dies que pregunto a la gent del meu voltant d’on ve exactament l’expressió per amor a l’art. De moment ningú me n’ha sabut donar una explicació exacta, encara que diria que els motius que tothom ens imaginem deuen ser del tot encertats. Això em fa pensar en aquell proverbi que parla de passar més gana que un mestre d’escola i que té els seus orígens en la falta de consideració i el baix salari dels mestres durant el segle XIX. De la mateixa manera que ningú volia passar més gana que un professor, ara no volem fer les coses per amor a l’art, és evident que d’aquest viure d’art se’n desprèn una connotació negativa.

Els artistes han de fer les coses per amor a l’art? El primer instint, l’impuls que duu una persona a expressar els seu jo a través d’una pintura, una novel·la, una cançó… no crec que sigui per res del món el dels diners. El cert és que quant més es cerca aquest benefici, major és la pèrdua d’art, o almenys aquesta és la sensació que a vegades m’assalta. No heu notat mai que quan un escriptor comença a ser conegut i entra en l’espiral “un llibre per any” (per exigències d’editorials, evidentment) la seva qualitat literària va perdent considerablement? Ara em ve al cap Isabel Allende, per exemple. Fa alguns estius em vaig dedicar a llegir molts dels seus llibres. Hija de la Fortuna, De Amor y de Sombra, La Casa de los Espíritus, Paula, Eva Luna, Cuentos de Eva Luna… Em van captivar. Aquell mateix any va publicar un nou llibre… El Zorro: comienza la leyenda. I per mi, al llegir aquella novel·la, la llegenda es va acabar. En aquesta obra no hi vaig trobar aquell realisme màgic que tant m’havia enamorat, era sens dubte un d’aquells llibres que s’escriuen perquè toca, perquè ho demana l’editorial i d’alguna cosa s’ha de viure. I no es pot acusar a ningú per això, però tampoc es pot obviar que aquesta realitat existeix. Mercantilisme de l’art? Sí. I una pena, també. Però què podem esperar? Ningú pot viure de l’aire. Encara que… tampoc fa falta que els duguem en safata de plata, no? Messi fa un gol i el món tremola. Emociona. Enlluerna. Captiva. No es pot negar que cada cop que en fa una de les seves amb la pilota està fent art. Però és necessari que es pagui per ell una xifra desorbitada de diners?

L’SGAE s’entesta a cobrar als perruquers per la música que acompanya els seus millors pentinats, la Comissió Europea s’estira dels cabells perquè aquí ningú paga per agafar un llibre a la biblioteca… però quin sentit té? L’art hauria de ser universal. Patrimoni de la humanitat. I, precisament per això, no té raó de ser que un cop morts els seus creadors es continuï exigint el pagament d’aquests drets. Els artistes han de viure del seu art. La desgràcia està en què seran els seus fills els qui visquin com reis gràcies a l’amor per l’art dels seus pares. I aquest cop serà sense cap mena de connotació negativa. I sinó que els ho preguntin als hereus d’Agustí Centelles.